Cultius de l'Perú:
Aliments per al món.
1) PAPA (Solanum tuberosum)
La
papa o patata (Solanum tuberosum) és una espècie de planta herbàcia pertanyent
al gènere Solanum de la família de les solanàcies originària de Sud-amèrica i
conreada per tot el món pels seus tubercles comestibles. Va ser domesticada a
l'altiplà andí pels seus habitants fa uns 8000 anys, i més tard va ser portada
a Europa pels conqueridors espanyols com una curiositat botànica més que com
una planta alimentària. El seu consum va anar creixent i el seu cultiu es va
expandir a tot el món fins convertir-se avui dia en un dels principals aliments
per a l'ésser humà.
2) Quinoa (Chenopodium quinoa)
La
quinoa, quinoa o quinoa, és un pseudocereal pertanyent a la subfamília
Chenopodioideae de les amarantáceas. Es conrea, principalment, a la serralada
dels Andes. Es conrea, principalment, a la serralada dels Andes, a Bolívia,
Perú i Equador que concentren el 90% de la producció. Actualment es conrea en
més de 70 països, entre ells Estats Units, Equador, Argentina i Canadà.
La
quinoa es cultiva als Andes des de fa uns 5000 anys. Igual que la papa, va ser
un dels principals aliments dels pobles australs, andins preincaics i incaics.
Creix des del nivell del mar fins als 4000 m d'altitud als Andes, encara que la
seva altura més comú és a partir dels 2500 m.
3) CAÑIHUA (Chenopodium pallidicaule)
La
cañahua o cañihua (del quítxua: qañiwa) és una espècie de Chenopodium (cendrós)
similar en la seva composició a la quinoa. És una espècie nativa dels Andes,
amb més de 200 varietats, es conrea des de fa mil·lennis. Té alt contingut en
proteïnes i fibra dietètica, ric contingut fenòlic. És especialment resistent a
sequeres i inundacions.
És
un gra andí tant o més potent que la quinoa com a aliment, però escassament
conegut. El gra, conreat a Bolívia de manera biològic, ha estat requerit en
2017 per la NASA per produir barres energètiques i galetes.
4) mashua (Mashua).
La
mashua, Mashwa, Isaño isaño, Majua, cubio o papa amarga és una planta tuberosa
originària dels Andes centrals, la major concentració està a Colòmbia, Bolívia,
Equador i al Perú entre els 3.500 i 4.100 msnm. Els tubercles comestibles són
cònics i allargats amb un àpex agut. És molt rústica, pot conrear-se en sòls
pobres, sense ús de fertilitzants i pesticides, i el seu rendiment pot duplicar
al de la papa.
5) MACA (Lepidium meyenii)
La
maca és una planta herbàcia anual o biennal nativa dels Andes del Perú, creix
en altituds fins de 4.400 msnm. Altres noms comuns són maca-maca, Maino, ayak
chichira, ayak willku.
A
més de l'ús en l'alimentació, s'afirma que les seves arrels posseeixen
propietats que augmenten la fertilitat. Els pobladors andins des de
l'antiguitat la utilitzaven per millorar les seves capacitats físiques i
mentals. També se li atribueix propietats benèfiques per al sistema nerviós, especialment
la memòria. S'ha difós el consum en el Perú i s'exporta en diverses
presentacions (farina, càpsules, etc.), com a suplement alimentari.
6) Lúcuma (Pouteria lúcuma)
El
lúcumo és un arbre de la família de les sapotàcies, originària i nativa de les
valls andins; el seu fruit, la lúcuma o lluku uma en quítxua, emprat en
gastronomia, en la preparació de dolços, postres i gelats.
El
fruit és oblongo, freqüentment amb una mica cònic arrodonit, i està recobert
per una pell delicada de color verd brillant si està verd, i canvia al marró en
la maduresa. En el fruit madur, la polpa és de color groc-ataronjat,
inusualment seca i almidonosa, i molt dolç. Les cultures andines el representen
en la ceràmica.
7) SACHA inchi (Sacha Inchi)
El
inchi, sacha inchi, sacha cacauet, cacauet de l'Inca o maní jíbaro, és una
planta semileñosa i perenne, de la família de les euforbiàcies.
El
Sacha Inchi és una planta hermafrodita, de creixement voluble, abundants fulles
i branques, posseeix una altura de 2 m; els fruits són càpsules de 3 a 5 cm de
diàmetre, dehiscents (4 - 5 - 7 càpsules); les llavors tenen color marró fosc.
El contingut d'oli entre 49 - 53% (Olis omega 3, 6 i 9) i proteïnes 33%. Pot
consumir com a fruit sec, farina, galetes o oli.
8) Olluco (Ullucus tuberosus)
El
olluco, Ulluku és una altra planta tuberosa, originària de la regió andina de
Sud-amèrica. Es diu olluco (del quítxua ulluku), melloco, Ruba. Aquest tubercle
és recomanable consumir-lo en amanides, locros i sancochos. El seu consum és
generalitzat en zones rurals.
9) OCA (Oxalis tuberosa)
L'oca,
UQA, papa oca o ibia és una planta que es conrea a la puna dels Andes centrals
i meridionals i entre els 3000 i els 3900 msnm en els Andes septentrionals, per
la seva tubercle dolç, comestible i ric en midó. Altres noms: apiha, pinya,
apilla, kawi (en aimara), lamaki (en kallawalla), timbo, quiba, papa vermella o
huisisai; l'oca és substitut i complement de la papa. Encara que triga més a aconseguir
la maduresa, té menor rendiment, però és més resistent a les plagues, i
garanteix per tant una producció estable. És el tubercle més cultivat després
de la papa a la regió andina central.
10)
Yacón
(Smallanthus
sonchifolius )
El
yacón, llacon, és un tubercle cultivat en zones càlides i temperades de la
Serralada dels Andes per la seva textura cruixent i sabor dolç propi.
Les
plantes produeixen dos tipus d'arrels: les de propagació i les de reserva o
emmagatzematge. Les arrels de propagació creixen sota la superfície del sòl i
produeixen noves gemmes que arribaran a ser les parts aèries d'una nova planta.
Les arrels d'emmagatzematge són grans i comestibles, amb tubercles que poden
arribar a pesar fins a 1 kg.
La
planta de yacón és perenne, poden créixer fins als 1,5 a 2 m en alçada;
produeix flors petites, grogues i discretes al final de la temporada de
creixement. A diferència de l'olluco o l'oca, el yacón pot produir una collita
comercial en els tròpics.
El
1970 va arribar al Japó i es va estendre a altres països d'Àsia, especialment
Corea del Sud, Xina, Filipines, Taiwan i avui està àmpliament disponible en els
seus mercats. Creix molt bé a Nova Zelanda, sud d'Austràlia (inclòs Tasmània).
Les
arrels comestibles contenen inulina, un sucre no digerible, el que significa
que, tot i que tenen un sabor dolç, aquestes sucres no són assimilades al
metabolisme humà. Per això, les arrels són consumides i utilitzades per al
tractament del colesterol i la diabetis; s'utilitza cada vegada més com
prebiòtic i edulcorant. Posseeix prebiòtics amb efecte favorable en la flora
intestinal; la seva arrel posseeix vitamines B1, B i C i està composta
majorment d'aigua i oligofructanos.
Second
part
Segunda
parte
REFERÈNCIES
